martedì 18 dicembre 2012

Lis contis sul amont

Tramonto © Franco Faà

La viertidure le dave simpri le čore. Girâve fra i arbui di ca e di là, cračoland a clamâ donğhe, fintramai che dučh čhapâvin posizion tal lôr puest. Infûr che il rai Jacubin, che proprit in chel moment al vignive fûr de tane e al tacâve a tessi la tele, tirand prime un fîl di lunc a drete, po’ un di traviârs, po’ un altri a stuârt, e po’ che al veve metût l’ordit, al girave atôr cun t’une pignolerie che nančhe Penelope sarès stade plui brave di lui. Jacubin diseve che chel al jere il moment miôr, par manğhâ: si meteve dret viars il tramònt, propi cuintri le rote dai mosčhìns, e an veve simpri in bondance.
Ma Jacubin al jere une ecezion, i altris si radunavin duc’ apene podevin. Chel, al ere un moment unevore impurtant de lôr societât: pai adults al jere le circunstance in cui si saveve chel ch’al sucedeve lì a tôr, e a podevin dì la lor. Podevin fâ qualche baràt, contratà sui afârs, scambià cunsei e čhapà apuntaments.
I pičui avevin dut di imparà, ančhe se trop dispès si divertivin un mond a sintì lis panzanis dai grants. Chei di lor che no erin plui tant pičui, a lavin pa’ metisi in mostre, lis feminis; pa’ guatà lis feminis, i mascui.
I carampans, di bande lôr, no varessin mai piardût un apuntament, par dispensà cunsei, par viodi i nevôs dai nevôs cuant erin crešûts, e par cumentà cuant cal ere cambiât il mond tal gîr di un dì.
Si radunavin sore le culine splanade, propri di front al soreli c’al finive daûr lis montagnes.
Le čore, a tal prupusit, diseve che il soreli nol si platave daûr les montagnes, ma al colave tal mâr. E dal mâr il dì dopo tornave a naši.
Ma ce èrial chel mâr? Nissun di lôr lo cognoševe.
Cornacchia © Franco FaàLe čore cirive alore di fa capì che il mâr al ere fàt di aghe, come le grande poče cal veve scavât l’omp cal viveve te lôr visinâl.
Ma cemùt podèvial, il soreli, cussì grant, colà e murì in t’une poče di aghe?
Il mâr, diseve le čore, al ere tant plui grant, tant masse che no podevin imaginà. Les maris, a sintile, si spaventavin unevore, come se che aghe fos lì a puartà vie le nidiade. A chel punt, le čore cračolave svantose, che jè aveve lis alis e nanje il mâr podeve fai nuie.
Cuanche finalment a jerin duc’ al lor puest, cidìns, cui ch’al veve la maravee plui gnove e interesant, cominciave a contà le sò novidâd.
A tache le siore Lussie, cul sò grant spavent.
«Jeri t’une ombrene, a polsà, saveit cuant mâl mi fâs il soreli. Jerin altris rais cun me, e duc’ ci si faseve i fats propris. Fûr al ploveve, e nol jere propri dì di là a tôr.
Tanbèn, a jerin all’incirca tre cuarts di dì, che mi sint sdrondenà e i rais che stavin te tele saltin fûr come mats, curint di cà e di là tra lis pleis de ombrene. D’un trat, senče nancje vê il timp di metimi in salv, si viergi le ombrene».
«Tu lu vevis di savè, che tai dîs di ploe stà in t’une ombrene a l’è periculôs», sgnaule siore Fride, che, parceche ğhate, le ploe le conosceve miôr di du dučh.
«Ma che ombrene nissun le usave mai», dise Lussie. «La colpe a jè de femine».
«E à viargjût le ombrene di bòt, e i rais plui pičui che stavin dentri son colâs di sore, sfracajâs.
Come mi viôd, grapade com’eri a une steche, bute l’ombrene par tiere, e mi fâs fà un salt che manje pôc co’ coli.
No baste le barafuse, cul ajar c’al fâs girà l’ombrene e jò sul precipizi dal orli. Le femine daurman mi punte cun l’obietîf e comence a clicami davant, daûr, di lât, di sore e di sot, cence tregue. Fin tramai un colp di ajaràt ribalte me e l’ombrene e dopo un pôs di girevolte o soi finide in tjare, sore une file di furmies».
Lis furmies ‘a ridevin, i atris tremavin.
«In tùn balèn lis furmies, de famee di Messor che stan donğhe il ristiel, mi son parsore, brincânt-mi dulà che podevin».
«Nò o sin in tantis, e o vin fam. Piês par te che tu sês finide tal mieč», dise une des tantis surs di che famee di furmies.
«’Ai ancjemò cualchi feride di guarì… Ma se cjapi une di vô cuanchi soi a cjačhe, i stachi il cjâf e mal mangj.
Ma ben, tortnant a che dì, la femine cjape un baston, mi bute in là e a mande vie les furmies.
Jò riès a là a platami sot une fuee e je, par nuie contente, torne a puntami cun l’obietîf fotografic e a me, a chel punt, il cûr al bateve ancjemò par pôc.
Mi sintivi murì, par dut chel sdrondenament e i muârs des furmies. Mi stavi par clopà a tjare, cuanche la femine, cun t’un fil di jerbe, mi a točhât prime il čhâf, po le schene. Mi a cuviert miôr cun lis fueis, e finalmentri je lade vie».
«Ce spac, frute, ce terôr», dise une lisierte gnove che ancjemò no si ere presentade. «No ci si po’ fidà a stà tes ombrenis, l’ai simpri dit».
«Sigûr che in te ombrene no ci voi plui», dise siore Lusie, «E cheste volte mi è lade ben».

Nessun commento:

Posta un commento